Poc podÃa imaginar aquest matà que anirÃa a escalar a la tarda ni amb quÃ.
Tot ha començat amb una trucada casual a casa dels meus pares on hi era mon germà dinant...
"...anem a escalar aquesta tarda?"
"d'acord, pero haig de passar per casa, a deixar la canalla i agafar el material,..."
"tranqui, en un quart, soc aquÃ" Quan hi arribo, sorpresa, el pare s'ens afageix a l'excursió.
Sobre la marxa decidim anar a Banyadores, i fent una ullada a la nova guÃa del Maresme (gracies Mohawk, en feia falta una!) decidim anar al sector Amazonia, amb la sospita que tenÃa de passar alguna cosa...
...ara fa uns 19 anys, en Josep Vallès estava fent la Civis-GenÃs al Pedra. Dos dies mes tard un atac de cor el va apartar de tot esforç i, naturalment, de l'escalada. Va ser dur. Jo havÃa començat a escalar amb ell quan tenÃa 7 anys. Amb ell havÃa fet les meves primeres ascencions als Alps. Amb ell vaig fer les primeres travesses amb les pells als esquis... Alguna que altre vegada semblava que volÃa tornar a provar d'escalar, pero a l'últim moment es feia enrera...
...ara, desprès de 19 anys, ens diu que es posa els "seus" gats, uns Calma (els primers gats "nacionals", del començament dels 80!), que li deixem un talabard, i que ho vol provar...
...I aquà el teniu, amb 77anys, fent l'Esperó Laia! Al baixar, amb un somriure d'orella a orella, semblava que s'havÃa rejovenit...
...i diu que quan hi tornem...
A vegades hem de superar pors, temors, fins i tot prohibicions, per aconseguir un bocà de feliçitat. Malgrat tot el que pugui passar desprès, aquest bocà de felicitatat ens farà enfrontar l'endemà amb un somriure.
A tú, pare.